Al començament del segle XX, dues tendències coexisteixen en l’escultura europea. D’una banda, la renovació de la tradició figurativa en formes d’expressió i contingut que s’allunyen del model acadèmic i del realisme. D’una altra, una tendència rupturista amb els cànons de representació que es traduirà en la sèrie d’ismes coneguts com a avantguardes històriques.

L’escultor José Capuz Mamano (València, 1884 – Madrid, 1964) va ser precursor de la renovació de l’escultura realista de la seua època a València, i protagonista, juntament amb el català José Clará i el palentí Victorio Macho, de la renovació escultòrica a Espanya. Adscrit al corrent europeu del classicisme modern, el nou ideal figuratiu sorgit com a reacció davant el realisme naturalista imperant en l’escena artística, en la seua obra conflueix el noucentisme català i el nou realisme castellà.

L’orientació impressionista de Rodin que va iniciar l’escultura moderna; el mediterranisme de Maillol i la seua idealització de la bellesa; la monumentalitat i l’arcaisme de Bourdelle; l’estilització i emotivitat del croat Mestrovic, així com referents cubistes o de l’art déco, el primitivisme i l’exòtic subjauen en les creacions d’aquest artista, artífex de formes pures que sempre va admirar l’escultura clàssica grega, l’obra de Miguel Ángel i la imatgeria renaixentista i barroca espanyola.

El reconeixement del mèrit artístic de José Capuz per part dels seus contemporanis va traspassar les nostres fronteres. Però, en l’actualitat, un poc difuminat el seu nom pel pas del temps, considerat per la historiografia recent com més clàssic que modern, es feia necessari revisitar l’artista per a mantindre viu el seu llegat. La seua obra representa una nova i ferma baula en la reconeguda i històrica escola escultòrica valenciana i una fita en l’escultura espanyola de l’època.