RESUM DEL PROJECTE

Es en las cartas donde se existe

Más que se exisitó en la vida

Porque en ellas se sobrevive

Pedro Salinas

Aquest treball s’aproxima a les de cartes de comiat de persones represaliades pel franquisme vinculades a Castelló i voltants. Després de la guerra civil, tots/as els/as presumptes/as opositors/as al règim de Franco van ser assassinats/as sistemàticament després de rebre sentències de mort per part de tribunals militars. Aquestes execucions en l’actualitat són considerades com a crims contra la humanitat per organitzacions internacionals de drets humans, com European Center for Constitutional Human Rights (ECCHR), Berlín. Segons l’historiador Dr. Vicent Gavarda, la xifra de víctimes a la comarca de Castelló ascendeix a 884 persones. 

Des de cel·les incomunicades en presons repartides per tota la geografia espanyola i en les quals els/as reclusos/as van passar els seus últims moments abans de ser assassinats/as, alguns/as d’ells/as van bolcar en paper (algunes clandestinament, burlant la censura franquista) les seues últimes voluntats. Es tracta de les anomenades cartes de ‘capella’, algunes de les quals han sigut conservades durant més de 80 anys per almenys dues generacions, i que ara es troben custodiades per les generacions de la ‘postmemòria’, netes i besnetes. 

En les cartes a les quals he tingut accés es pot inferir un patró, els/as presos/as els demanen a les seues famílies que els recorden i que visquen sense rancor encara sabent que moren innocents:

‘En aquest dia rebo una carta amb la foto del meu benvolgudíssim fill George. Des del 16 de juny estic en una cel·la incomunicat i sentenciat a mort, però com confie, el meu benvolgut fill George, li faig saber per sempre, que el seu pare no ha matat ni tampoc robat, sinó que és un innocent, víctima de moltes injustícies. El teu pare Manuel Hernández’. (Cortesia d’Amèlia Hernández Monzó, neta de Manuel). San Miguel dels Reis 18 de juliol de 1939.

Quantes cartes com la que conserva Amélia queden per descobrir en els arxius familiars de la comarca de Castelló? Quin valor tenen per a les famílies? Quin ha sigut la seua vida social? Quin efecte poden tindre aquestes missives en una societat encara fragmentada?

ACTIVITATS EN EL MARC DEL PROJECTE

22 d’octubre. Presentació del projecte ‘María Gomar. Últimes paraules’.

AUTORIA

María Amparo Gomar Vidal (1983, València) viu i treballa a Berlín.

Llicenciada en Belles arts, Universitat Politècnica València (2009); Programa de Formació Contínua, School of Visual Arts de Nova York (2011); Màster of Arts “Art in Context”, Universität der Künste Berlin (2015). Residència a Alacant “Resistències Artístiques”, Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana (2019); Ajuda Projecte Artístic, Delegació Memòria Històrica, Diputació de València (2020); Beca d’Investigació Arts Visuals, Departament de Cultura i Europa del Senat de Berlín (2021) i “Beca de Investigación Artes Visuales, Akademie der Künste Berlín (2022)”.

En la seua pràctica artística, María Gomar se centra en la memòria històrica, la identitat i el gènere a través de pintura, instal·lació i vídeo i realitza projectes participatius en els quals conjuga art i educació.

La seua obra ha sigut exposada a Alemanya: Institut Cervantes, Ambaixada d’Espanya, Som Art House, GlogauAIR, Universität der Künste, Meinblau Galerie, Galerie Benau/Berlín; Galerie Bohai e. V./Hannover. A Espanya: Centre del Carme de Cultura Contemporània (CCCC), Museu de la Ciutat, Drassanes del Grau, Centre Cultural La Nau de la Universitat/ València; Centre Cultural Las Cigarreras, Museu de la Universitat, Museu de la Mar/Alacant; i Universitat Complutense de Madrid. Als Estats Units: Escola d’Arts Visuals de Nova York. Al Regne Unit: Universitat de York.