Història

El Reial Monestir de la Mare de Déu del Carme de València es va establir l’any 1281 en el barri de Roters, situat fora de les muralles àrabs de la ciutat, igual que altres convents fundats després de la conquista cristiana, com els de Sant Doménec (1239), Sant Agustí (1250) i Saïdia (1268). L’any 1356, amb la nova muralla tardomedieval, queda dins del perímetre urbà. La seua importància no admet dubte, i no debades al monestir deu el nom un dels barris més castissos i populars de la ciutat: el barri del Carme.

El conjunt arquitectònic de l’antic convent desamortitzat, i la seua església, que va passar a ser parròquia de la Santa Creu a partir de 1842, sobrepassa els límits de la història de la ciutat i pot ser utilitzat com a eix per a donar una àmplia visió panoràmica de l’arquitectura valenciana i fins i tot mediterrània. En el conjunt monumental destaquen importants punts de referència arquitectònica: el refectori, la sala capitular, el dormitori, el claustre gòtic i la primitiva església en el centre de l’actual com a elements medievals datats en els segles xiv i xv; el claustre renaixentista del segle xvi; la innovadora reforma de l’interior de l’església en la primera mitat del segle xvii, junt amb la portada retaule de l’església traçada per fra Gaspar de Sant Martí, etc.

Estem davant d’un conjunt constructiu de gran complexitat arquitectònica, a causa de les nombroses modificacions patides des de la seua fundació a finals del segle xiii. A la lògica dinàmica de reformes operada en un monestir actiu durant diverses centúries, com veurem en els seus diferents espais, s’han d’unir les transformacions subsegüents a la desamortització, en la qual es va canviar la seua funció per a adaptar-se a Museu de Belles Arts –com a alberg de les obres d’art dels convents suprimits–, i també va ser seu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles des de 1848 i Escoles de Belles Arts i d’Arts i Oficis, fins a 1986. Les seues sales van albergar fins després de la guerra civil de 1936-1939 les joies artístiques de l’actual museu valencià. La seua nova funció com a museu el va salvar de ser demolit, com va succeir amb altres conjunts monacals valencians, i el va omplir d’història i de records vius. No en va per les seues aules van passar els millors artistes valencians de l’entresegles xix-xx, com Francesc Domingo, Ignasi Pinazo, Joaquim Sorolla, Manuel Benedito, els Benlliure, Carmen Calvo, Aurora Valero, Amparo Carbonell, Pilar Roig Picazo i tants altres.

Època sens dubte d’importants obres són les primeres dècades del segle xvii, moment en què s’exercix l’activitat de l’arquitecte i escultor fra Gaspar de Sant Martí (1574-1644), que va prendre l’hàbit en el Carme valencià l’any 1591. Durant estos anys de professió del frare arquitecte, a més de concloure’s el sobreclaustre renaixentista i les cel·les del noviciat, es va construir la biblioteca, la capella de la Comunió i el transsagrari, en l’església. La torre campanar, iniciada pel citat fra Gaspar, va quedar interrompuda a una altura de setanta-quatre pams, i l’any 1643 es va concertar la seua continuació amb els pedrapiquers Juan de Yraola i Matías Coder. El cupulí és obra més tardana, de 1741, de José Mínguez.

La portada de l’església és un dels elements més complexos del conjunt. Constituïx un exemplar de monumental fatxada-retaule comparable a les de Sant Miquel dels Reis i les de les parròquies de Chelva i Llíria. En el segle xviii es van realitzar dos noves construccions amb criteris academicistes: la capella oval de la Mare de Déu del Carme (1774-1783) de l’arquitecte Vicent Gascó; i la nova fatxada del convent (1778-1779) de Josep Gascó, amb portada neoclàssica i la inscripció DECOR CARMELI. Després de la desamortització de Mendizábal (1835-37) s’inicia un període de canvis en l’edifici, que coincidixen històricament amb la progressiva transformació urbana de València cap a una ciutat moderna.

Una altra ampliació important, en la qual van intervindre els arquitectes Luis Ferreres i Vicente Rodríguez, va ser l’ala nova del museu, inaugurada l’any 1924. L’edifici va ser declarat monument historicoartístic nacional l’any 1983. Després de la rehabilitació realitzada en diverses fases, iniciada l’any 1989 i conclosa en 2011. En l’actualitat la Generalitat l’ha convertit en un centre de cultura contemporània que acull diferents manifestacions artístiques, a més, és seu del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana.