El tèxtil ha operat històricament com un dispositiu de construcció del femení, un símbol de virtut, dedicació, puresa o fidelitat. Labors silencioses i silenciades, desproveïdes d’autoria, relegades a l’utilitari i l’ornamental, i per això excloses, fins fa poc, dels relats legitimats de l’art. Esta concepció cristal·litza en el segle XIX en un model burgés que integra el brodat en un ideal de refinament domèstic, lligat al control dels cossos i a una pedagogia de la feminitat, fins que en eixe mateix context emergixen fissures. Algunes dones, especialment a Gran Bretanya, van començar a invertir el sentit d’estes pràctiques i les van convertir en ferramentes de visibilitat i lluita política. Les sufragistes van traslladar el brodat de l’espai íntim al públic mitjançant estendards, alterant no sols la seua funció, sinó el seu significat, que va passar de la invisibilitat de la llar a una forma de resistència.

En esta genealogia s’inscriu el treball de María Carbonell, que reprén els codis d’estos estendards per a reactivar-los des del present, introduint lemes contemporanis que evidencien la persistència i transformació de les lluites feministes.