Creación y pueblo reacciona. S’articula a partir d’una de les accepcions que s’atribueixen a l’art: la resistència, manifesta, subvertida i entesa des d’un posicionament diferent en cada una de les propostes que s’hi exhibeixen. Els plantejaments artístics s’activen en el plànol discursiu o formal i busquen la implicació del públic en la pràctica de l’art com a resistència.

Aquesta exposició planteja la necessitat d’una performativitat radical, no només en l’acte d’assenyalar, sinó també de convidar o involucrar la societat en l’exercici de resistir compartint el desafiament. Reiterar-nos en la col·lectivitat i apuntar les diferents formes d’allò comú a través del verb, la mirada, l’acció suggerida o dirigida, no és sinó una altra forma d’oposició en una època que es perfila hiperindividualitzada. La irrupció es planteja en aquest context com l’agent que activa les obres en l’esfera pública, que porta fora del museu cada un dels universos de referència dels artistes al voltant d’alguna crisi que ells singularitzen i sobre la qual treballen. La pràctica artística pot ser definida com un exercici de llibertat que s’oposa a la complaença generalitzada i a l’homogeneïtzació d’un món cada vegada més global. Aquesta autonomia és la que li dóna la qualitat de resistència i li permet transgredir o superar les condicions històriques que determinen un poble. Si l’art transforma la realitat, o transcendeix les idees des de la marginalitat, l’art resisteix creant.

Sara e André (Lisboa, 1980 i 1979) redefineixen el concepte d’autoria a partir del préstec i l’apropiacionisme. Creen la instal·lació Logos, que reflexiona sobre els continguts de la mostra a través d’una sèrie de cartells i una publicació que reuneix cites i imatges d’autoria aliena. Aquest material imprés funciona com un dispositiu de distribució per a un sistema d’idees que es recullen a la sala d’exposició, que es propaga per tota la ciutat i que genera relacions amb altres públics que no necessàriament han visitat la mostra.

Enric Fort Ballester (Benifairó de les Valls, 1987) significa la resistència en el sentit físic, amb una actuació que requereix la força de quinze actors que subjecten taulers de trenta quilograms de pes cada un. Són artistes ordenats de manera que el treball que realitzen dificulta l’entrada a l’exposició. hold and breath (aguanta i respira) és el cos que funciona al servei d’una estructura que desencadena una acció i una reacció conseqüent, per a portar-nos al terreny de la biopolítica. Hi ha artistes que entenen la resistència com una fórmula de resposta davant d’allò advers, amb l’esperança, tal vegada, de sobrepassar el seu contrari.

Nil Yalter (Egipte, 1938) és una artista francturca, que representa un art polític en el sentit més literal. Pionera d’un art feminista en els anys seixanta, les seues creacions se sensibilitzen amb la condició de dona emigrant. El seu film La femme sans tete or the belly dance de 1974 anticipa un gir cap a un art social. La trobada de l’artista amb la investigadora Julia Ramírez Blanco donarà origen a nous significats de la seua obra llegits des de l’art de la revolta hui.

Juanli Carrión (Iecla, 1982) fa una escultura progressiva que activa els sabers propis com una manera de coneixement a l’hora de resignificar o mapar el barri del Carme. Memelismo Carmen planteja, a través de les memòries i les vivències personals dels participants, unes altres formes de reconeixement, i ordeix en allò sensible maneres de singularitzar‑nos per a crear les nostres pròpies maneres d’existència. Al llarg de l’exposició, tindran lloc diverses lectures de la peça amb els veïns del barri del Carme.

Núria Güell (Vidreres, Girona, 1981) i Levi Orta (l’Havana, 1983) burlen els dispositius de poder i originen la crítica des de les seues pròpies estructures. La estética de un mapa inmobiliario és una instal·lació que visibilitza l’especulació del mercat. Els artistes compren un habitatge a Síria per a especular-hi. Aquest projecte es realitza en col·laboració amb el Middlesbrough Institute of Modern Art. Un anunci en premsa perllongarà la peça fora de les estructures del centre cultural interpel·lant el lector davant la possibilitat de compra.

Rubén Ramos Balsa (Santiago de Compostel·la, 1978) desmunta convencions científiques amb pedagogies per a un xiquet de cinc anys usant ensenyaments alternatius que s’expliquen a través de la seua instal·lació. La seua obra s’activa amb tallers que dicta un mim rondallaire que parteix dels ensenyaments d’un sistema matemàtic africà i que tenen com a resultat una instal·lació de transmissió oral transcultural África también quiere ir al espacio.

Deleuze deia que “la capacitat de resistència o, al contrari, la submissió a un control es decideixen en el curs de cada temptativa. Necessitem alhora creació i poble”. En aquest projecte, convergeixen algunes de les urgències que es desprenen del desequilibri sistèmic que ens hi ocupa, i planteja les estratègies inventives dels artistes com a eina de reflexió i acció enfront del repte que suposa visibilitzar algun dels símptomes de la societat de control.

Violeta Janeiro