‘Recorregut’ és una travessia de llum repleta de sons, d’escriptures i de silencis. És una ruta per la qual el llenguatge es dirigeix a la vora del poema. És una trajectòria que es descompon i desfà lentament. Els poemes, en Recorregut, s’allunyen de l’obvi i es volen situar en aqueix improbable, del qual deia Blanchot “és el punt de trobada entre el possible i l’impossible””[1].

En Recorregut, mitjançant un cert desordre del llenguatge, les paraules volen generar realitats desconegudes sense adorns ni realços, mostrant les imatges al nu, reduint l’escriptura al límit i creant una distància temporal entre les frases, de manera paral·lela al seu propi batec. D’aqueixa manera, l’espai de silenci entre dos versos marca la cadència irregular del poema.

[1] Blanchot. Maurice. El diálogo inconcluso. Edit. Monte Ávila, Caracas, Venezuela, 1970, p.84