És un acte d’amor o de crueltat portar una vida a un món que es consumeix? En esta ambiciosa revisió del clàssic d’Eurípides, Medea es desprén de la seua etiqueta de tirana per a encarnar la ecoansietat i la por al demà. Sola en escena, enfrontada als seus propis debats interns, esta Medea no busca venjança, sinó una resposta davant un horitzó devastat.

En esta versió d’Arantxa Cortés, el mite es funde amb la realitat climàtica. Medea ja no fuig de la Cólquide, sinó del foc: és una refugiada climàtica expulsada de la seua llar pels incendis que assolen el planeta. L’històric «vellocino d’or» es reinterpreta ací com el fosc objecte de desig de la nostra era: l’explotació feroç dels recursos naturals i les guerres extractivistes que dessagnen els territoris.

Medea es convertix en una peça-testimoni, un espill de les migracions internes que ja patix el nostre país i una pregunta llançada a l’aire d’estos quinze anys de festival: Qui caminarà darrere de nosaltres? És una oda a la responsabilitat intergeneracional i un qüestionament radical sobre l’esperança en un entorn que es torna, per moments, inhabitable.

«Podré tindre-ho en este món de desastres? Esta Medea no mata per odi a un home, sinó per una compassió extrema cap al futur».