Potser és l’òpera prima de Francesc Betriu la que millor retrata aquesta Espanya tardana dels infortunis, que es mantenia grisenca a principis dels anys 70. Per més que Antoñito, l’accidentat protagonista, diga a Rocío que té una ment oberta, reconeixem en ell la clàssica víctima d’un país profundament catòlic i militar, terra plena de plor i pandereta, de puters i de castos, bous, flamenc i orquestres de gràcia antiga. Tant Rocío com Antoñito són producte d’aqueixa Espanya que potencia una cultura del sacrifici, on les alegries es paguen, la joventut i bellesa perillen, s’explota la virtut i es condemna la falta d’honra. Amb aquest panorama com a marc, no és estrany que no quede canya dreta.

En aquesta peça mestra de l’humor negre, Francesc Betriu dinamita el model de comèdia luxuriosa de l’època, marcat per una profunda frustració sexual, i l’arrossega fins al mateix desenllaç de El último cuplé. Però hi ha un altre diàleg també interessant, el que el vincula casualment amb la pel·lícula que Berlanga realitzarà un any després. Tant Tamaño natural com Corazón solitario comparteixen la mateixa imatge de comiat, aquest plànol general icònic del suïcida que situa els seus protagonistes masculins a la part alta d’un pont. I hem d’afegir que, en els dos casos, serveix per a anunciar un renaixement (recordem París-Tombuctú), que l’espectador intueix molt diferent.