Itàlia, 1981. L’obra de Nanni Moretti va irrompre massa aviat. En el seu moment, finals dels setanta, principis dels huitanta, crítica i públic la va encaixar com una obra narcisista, quan era i continua sent rabiosament personal. Hui, no obstant això, entenem la figura del cineasta que parla en primera persona, que comparteix a través dels seus personatges totes les seues inquietuds i aquesta visió de la vida tan jocosa que va destil·lar en una etapa de crisi creativa per al cinema italià. No és estrany que quan Sogni d’ore obté el Lleó de Plata del Festival de Venècia se sentiren veus dissidents tan autoritzades com la de Sergio Leone: «’Otto e Mezzo’ de Fellini m’interessa, Nanni Moretti no». Una mala interpretació d’un film inèdit que convé revisar.

Director: Nanni Moretti. Guió: Nanni Moretti. Producció: Angelo Barbagallo, Manolo Bolognini, Nanni Moretti i Renzo Rossellini. Direcció de producció: Gianni Sbarra. Fotografia: Franco Di Giacomo. Muntatge: Roberto Perpignani. Vestuari: Lia Francesca Morandini. Perruqueria: Iole Cecchini. So: Massimo Anzellotti i Franco Borni. Música: Franco Piersanti. Repartiment: Nanni Moretti, Dario Cantarelli, Nicola Di Pinto, Alessandro Haber i Laura Morante.