En el marc d’ Abierto València, el Centre del Carme Cultura Contemporània ofereix, en col·laboració amb Aural Galeria i LaVAC la instal·lació de José Maldonado KAABA.

(La) Kaaba, en àrab al-Ka’ba, el dau o el poal, és una construcció en forma de prisma rectangular enclavada en el centre de la mesquita Masjid al-Haram en La Meca, Aràbia Saudita. És un lloc sagrat de peregrinació religiosa.

S’entén, en termes de religiositat islàmica, que és “la casa de Déu”, no obstant això, tant la Kaaba com la pedra negra, un fragment de roca meteòrica situada a la cantonada sud exterior del prisma, no són objectes d’adoració de l’islam. L’adorat és una altra cosa…

En qualsevol cas, la Kaaba és un objecte que substitueix a un altre, contenint-lo en si, i protegint-lo de tota visió i de tota llum.

El viatge a la Kaaba suposa una peregrinació d’anada i tornada, un tipus de orbitació, efímera en el físic, però eterna en l’espiritual. En l’orgànic, un deixar-se atrapar quasi inevitable; en l’espiritual, un anhel impossible de satisfer.

Almenys una vegada en la vida és requerit anar a La Meca i realitzar el ritual de relació amb l’objecte buit que representa el més humà (ídol i poiesis).

El projecte ‘Kaaba, cercle en una ronda’, continua tractant de reflexionar sobre el potencial de sentit que subjau en la idea de conjunt buit i la seua relació amb l’orbitació dels subjectes/objecte entorn de tal buit (conjunt o ídol) i el seu poder d’atracció, acreció, per a generar itineraris fallits, transicions d’anada i tornada, moviments en alentiment o inquietud del cos i l’ànima… perímetres de sentit i superfícies de relació i contacte efímeres o impossibles, altes concentracions de sentit ( Ø, Galeria Aural, 2016, i Atles Elipticalis, Galeria Helga d’Alvear, 2018).

En Kaaba, l’absència de semiosis ve donada per panorames negres que oculten un interior que, no obstant això, és capaç de reflectir el seu no-contingut i la seua pura estructura a través d’una superfície polida i esfèrica (gravetat) que aconseguim veure amb esforç, quasi de puntetes. Una superfície en la qual també podem veure’ns reflectits, a través d’escletxes i fissures, punts de contacte, bambolines, en un interior que té poc que oferir més enllà del manteniment de l’estructura, de la inevitable curiositat, certa llum interior (un esquer), i la necessitat de donar-li tornades a un tot que es fa en la mirada i que es reconstrueix amb sentiments i raó.

Res que veure, res que sentir, res que dir… res que pensar: una via de meditació i coneixement… tal vegada. A imatge i semblança.

Caldria donar-li una altra volta al cub, o tornar a llançar el dau, perquè alguna cosa tinguera, a la fi, com tota resposta, una pregunta.

José Maldonado. Valencia, 2019