Qualsevol imatge és el resultat d’un procés: una acumulació de gestos, decisions, temps i desplaçaments. En la pràctica artística de Pepa L. Poquet (Vilallonga de la Safor, 1955), la imatge mai apareix com un punt d’arribada, sinó com un territori d’exploració des del qual pensar la percepció, la memòria i l’experiència. Des de mitjan dècada de 1980 fins a l’actualitat, el seu treball ha transitat amb naturalitat entre disciplines, suports i tecnologies, entrecreuant l’analògic i el digital sense establir jerarquies, guiat sempre per la necessitat de trobar la forma precisa per a cada idea.

Esta exposició no proposa un recorregut cronològic, sinó una cartografia d’afinitats. Les obres s’aproximen unes a altres per ressonàncies, intuïcions i persistències que travessen el temps, i revelen una investigació sostinguda i extraordinàriament coherent. Més que una successió d’etapes, la mostra dibuixa un camp de relacions en què unes certes preguntes reapareixen una vegada i una altra amb diferents materialitats: com es genera una imatge?, què hi ha invisible en esta?, de quina manera el temps, el cos o el llenguatge la transformen?

En l’obra de Poquet, cada peça constituïx una forma de pensament. El procés ocupa un lloc central i l’experimentació es convertix en un mètode de coneixement. La imatge en moviment, la fotografia, la instal·lació, l’objecte o la pintura no funcionen com a categories estanques, sinó com a llenguatges permeables que es contaminen mútuament per a fer visible allò que encara no té forma.

‘Traçar-Ordenar-Construir’ al·ludix tant a les connexions internes que recorren quatre dècades de producció com als vincles que les obres establixen entre si i amb qui les contempla. L’exposició convida a recórrer eixe entramat amb un itinerari obert, deixant que les relacions emergisquen lentament. És en eixe espai de correspondències —entre imatges, materials, idees i mirades— en què l’obra desplega la seua potència: no com un relat tancat, sinó com una experiència que continua més enllà de la visita, quan les imatges persistixen i continuen produint sentit en la memòria de l’espectador.