La consciència del nostre impacte sobre la Terra i de la seua temporalitat geològica, sorgida en bona part a partir de l’expansió i la consolidació de la noció d’antropocé —a vegades debatuda—, no solament fa que ens replantegem les nostres maneres de viure, sinó que ens porta també a reconsiderar el paper del sòl com un espai en constant mutació, viu i contenidor de futures memòries de l’ara.

Davant d’esta constatació, Memòries del sòl investiga com, en les pràctiques artístiques contemporànies, la superfície terrestre és presa com a font creativa de la qual afloren noves realitats, noves formes crítiques i nous imaginaris possibles vinculats a la nostra existència. Les obres reunides en el projecte prenen com a punt de partida les morfologies del sòl, les seues problemàtiques i les possibilitats oferides pels components que el configuren —minerals, fòssils, residus i plastiglomerats— per a construir i desconstruir identitats i narratives del present, del futur i del passat.

Ens trobem davant d’un nou ressorgiment de la matèria que podríem comparar amb un informalisme revisitat, expandit. Però, a diferència de Manolo Millares, Antonio Saura, Antoni Tàpies i altres grans artistes de l’informal, en les pràctiques actuals la seua centralitat creativa no radica ja en l’expressió d’un jo existencial, sinó com a agent ecològic, geològic i polític. En este sentit, estes noves materialitats ressonen especialment amb l’única integrant dona del grup El Paso i, potser, una de les més oblidades: Juana Francés. Va ser ella qui va saber reconéixer i resituar la matèria en el seu context, dotant-la de la seua màxima potència.

L’exposició proposa un diàleg entre l’evolució de la pràctica d’esta artista alacantina del segle XX a la llum de les creacions de distints i distintes artistes actuals (Esther Gatón, Elena Lavellés, Menhir, Daniel Ortega, Miguel Sbastida, Julia Varela, Laia Ventayol), amb la finalitat de presentar una anàlisi comparada de les estètiques i relats que emanen del sòl contemporani.

El resultat presenta el fet paradoxal, fascinant i un poc terrorífic que suposa l’emergència d’una fertilitat creativa nascuda d’un sòl en vies de destrucció, i alhora planteja si no serà a través d’estos nous relats i imaginaris, poètics i ecocrítics, des d’on potser resultarà possible concebre formes de reparació per a les seues pròpies ferides.