El 1902, l’Encyclopaedia Britannica resumia de manera rotunda la situació de la pintura espanyola de la segona meitat del segle XIX. Considerava que la pintura moderna a Espanya començava amb Marià Fortuny (1838-1874), que hauria de deixar la seua marca en les següents generacions de pintors. I destacava només un artista durant els anys de 1870, Joaquín Agrasot y Juan (1836-1919), que va pintar amb gran sinceritat imatges de la vida espanyola quotidiana. I, concloïa que, ja per a finals de segle, dos joves artistes van aparéixer amb energia: Joaquín Sorolla (1863-1923) i Ignacio Zuloaga (1870-1945).

Per tant, el pintor valencià Joaquín Agrasot havia adquirit una consideració a principis del segle XX que el situava entre els quatre artistes espanyols més importants. No obstant això, és ben cert que, per una raó o altra, dels quatre artistes ressenyats, Agrasot ha sigut el que ha tingut menys fortuna crítica i el seu reconeixement s’ha postergat.

Joaquín Agrasot s’ha definit com un artista realista i costumista, associat al naturalisme regionalista valencià de la segona meitat del segle XIX. No obstant això, encara que comunament s’ha emmarcant com a representant de les formes estereotipades tradicionalistes del costumisme, la seua vibrant paleta cromàtica, l’ús de la llum i d’una pinzellada molt particular, l’aproximen a les formes preciosistes finiseculars que permeten enquadrar-lo dins de la pintura moderna coincident amb el corrent artístic internacional.

Ara, a penes un any després del centenari de la seua mort, és el moment de recuperar l’artista oriolà, per a mostrar-lo des de les diferents disciplines artístiques que va treballar al llarg de la seua dilatada vida.