Els problemes de la violència continuen sent molt foscos.¹

Si bé és una frase molt ambigua de Georges Sorel, el seu posicionament sobre la violència és molt més contundent i, inclús, incòmode. A pesar de la seua flagrant obsessió amb la moralitat i certs arguments que podríem denominar com a contradictoris, els seus textos, produïts en els temps d’incertesa i reestructuració social i econòmica, revelen dos qüestions summament importants per a aquesta exposició: d’una banda, la seua consideració que res és previsible i, d’un altra, la seua descripció de la violència com a instrument per a aconseguir un objectiu.

I’m your invention dilucida sobre una aparent violència que es troba a mitjan camí entre la realitat, el possible i el que imagina. Una violència inadvertida, incontrolada i fosca que busca una reacció per part de l’espectador, l’obliga a completar l’experiència audiovisual i el força a decidir si acceptar-la com a verídica o no. Inclús, considerant-la falsa, si desitja fer-la seua i ratificar-la com a possible. S’albiren, a més, xicotetes dosis de terror, manifestació propiciada després d’un excés de violència no controlada. La no-assimilació del terror provoca inestabilitat, irracionalitat i descontrol. Els pilars de la credulitat es trontollen i les possibilitats es multipliquen.

En aqueix sentit, I’m your invention s’inicia amb Disparition (2002) d’Ignasi Aballí on, a través d’imatges en blanc i negre i textos amb una forta càrrega periodística, es reflexiona sobre l’absència, i genera un clima de drama històric. Li segueix Willie Doherty amb Non-specific threat (2004), una peça inquietant en què la càmera gira 360º al voltant d’un home pràcticament inexpressiu, permet que s’examinen els silencis i la foscor i produeix una sensació de perill imminent. Es continua la lectura amb Sense títol (monstres) (2005) de Marina Núñez on l’aberració, el (fals) cànon de bellesa i la hibridació es donen cita per a exhibir les pertorbacions existents entre allò humà i l’inhumà. El desassossec més extrem fa acte de presència amb Nail biter (2002) d’Anthony Goicolea. Per mitjà d’una visió nocturna per infrarojos, una acció obsessiva i compulsiva i una ambientació de pel·lícula de terror, s’exposa una escena desestabilitzadora on la innocència pròpia de la infància ha sigut ultratjada. La mostra prosseguix amb Burn (2002) de Reynold Reynolds i Patrick Jolley. En el vídeo es mostren distintes estades de l’interior d’una casa en flames, on els seus habitants també han sigut atrapats pel foc. El succés produeix angoixa en observar que les persones romanen immutables davant d’aquest fet, i s’estimula un paral·lelisme immediat amb la indolent societat actual. Virginie Barré i Stéphane Sautour desenvolupen la seua obra Rouge total (2003), un vídeo d’animació dominat per recursos propis del cine negre en què imatges estranyes i agressives s’entrecreuen amb mort i sang. L’exposició finalitza amb Dream house (2002) de Šejla Kamerić, on se situa en primer terme un camp de refugiats prop de Sarajevo, però amb un fons que va canviant constantment. L’artista recrea un escenari fictici i poetitza qüestions com els fluxos migratoris i la incertesa del futur.

Com murmura la veu en off de Non-specific threat de Willie Doherty:

I am real

I am invisible

I am your invention

Aquesta mostra està composta per una selecció de vídeos de la Col·lecció TEA Tenerife Espai de les Arts – Dipòsit Col·lecció Ordóñez Falcón de Fotografia – Capítol Insular de Tenerife.

1. SOREL, Georges: Reflexiones sobre la violencia (1906). En línia.