Des de la seua invenció, la fotografia ha sigut intensament utilitzada com a eina per a la comunicació. Al voltant d’aquesta funció de la imatge s’han construït estructures comercials i socials que cataloguen les imatges segons el seu ús, i les divideixen en departaments estancs com la publicitat, l’art o el periodisme grafic.

Cadascuna d’aquestes tradicions se’ns propasa com un espai impermeable, místic i quasi religiós, amb un llenguatge i una col·lecció de miles propis. També en el cas del periodisme gràfic, les revisions històriques ens proposen una visió idealitzada d’aquesta pràctica basada en una sèrie de creences predominants. El periodisme gràfic és una activitat heroica, d’estricte compromís social, que cobreix la nostra necessitat de saber, dóna veu a qui no la té i ens ofereix la veritat a través de la image. A l’aixopluc d’aquest univers mitològic es justifiquen un nombre enorme de pràctiques de naturalesa molt diferent, algunes qüestionables i altres indispensables. Aquesta exposició pretén qüestionar algunes de les suposicions que habitualment fem sobre el periodisme gràfic i el llenguatge que utilitza.