Mentre les peces de la sala Glorieta de Sagunt proposaven reescriptures de la història, invitaven a redefinir els codis referencials o funcionaven com a canals d’expressió de discursos minoritaris, les obres presentades a la sala d’exposicions del Centre Cívic del Port de Sagunt s’entenen com poètiques de l’estranyesa que colpegen decididament la consciència col·lectiva, acomodada en un estat de normalitat que insisteix en reproduir unes pautes de domini i d’explotació de l’entorn que habita.

El segle XXI prompte es revela com un temps d’incerteses, de crisi profunda, d’amenaça global, d’avantsala d’un col·lapse mediambiental. Tot començà quan l’ésser humà des de la seua talaia s’esforçava en aprehendre l’espai que l’envoltava. De la mirada romàntica va sorgir el paisatge pictòric, a hores d’ara convertit en un paisatge abstracte, a voltes en runes, d’altres post industrial i tecnologitzat.

En l’afany per ordenar i assimilar una realitat, en principi inabordable, les vuit obres que conformen aquesta mostra inicien diàleg entre el natural i l’artificial,  o bé cartografien la realitat social per fer rebrotar les arrels que l’ésser humà, en el tràfec modernitzador, ha extraviat. Hi ha obres que qüestionen les implicacions de les nostres accions com a espècie més enllà del determinisme biològic. D’altres constitueixen llocs de repòs. I d’altres que transiten les regions del simbòlic des d’on interpel·lar la col·lectivitat espectadora.

Sovint els artistes recorren a allò personal oferint-se com a paradigma de discursos plurals que composen el paisatge social contemporani, del que l’ésser humà també és colpejat pel sistema econòmic capitalista i per la inconsistència dels valors actuals.

L’art, com a lloc de trobada del passat, i com a estímul del present, ens permet agafar distància i redefinir el paisatge que desitgem, lliure de conflictes, compromès amb el medi ambient i respectuós amb la resta dels seus habitants.