Amb aquesta mostra, Daniel G. Andújar (Almoradí, 1966) investiga aquelles utopies que, des del camp de l’art, aspiraven a construir una estètica de la classe treballadora i quins van ser els assalts que el poder normalitzador va fer l’ímpetu revolucionari, així com quins desbordaments i quines lluites continuen pendents de ser transitats.

Entre els anys vint del segle passat i els vint del segle actual hi ha nombrosos paral·lelismes, moltes més vinculacions la simple superposició numèrica. Crisi de les economies, esgotaments sistèmics, augment de les diferències de classe, marginació social i totalitarismes incontrolables: sembla que la història es repeteix i no com sostenia Marx —és a dir, primer en forma de tragèdia, després a manera de farsa—, sinó com un bucle que percudeix les zones més fràgils de l’esfera pública.

Tanmateix, enmig d’aquest panorama i des del camp de l’art, convé preguntar-se de nou quin és el paper dels artistes, quins usos podem atorgar a les seves propostes, i quines contribucions històriques hauríem de rescatar per a la reinvenció dels imaginaris populars.