El colonialisme no pot entendre’s com un fenomen pretèrit, sinó com una estructura persistent que continua configurant les relacions de poder en l’actualitat. El colonialisme no desapareix, sinó que posseïx la capacitat de metamorfosar-se en noves configuracions de dominació, reproduint-se amb formes subtils o encobertes que permeen tant en les estructures de l’economia global com en els entramats més íntims de la vida quotidiana, modulant desitjos, imaginaris i modes d’existència. Hui dia, els cossos racialitzats encarnen de manera especialment visible eixes continuïtats colonials, perquè són sotmesos a règims de vigilància, exclusió i precarització que revelen una jerarquia heretada de la lògica imperial.

D’esta manera, el treball de Carlos Martiel (l’Havana, Cuba, 1989) se sosté en la força d’un cos que encarna múltiples capes d’història i desplaçament. Ser un artista negre i migrant llatinoamericà que residix als Estats Units significa habitar un encreuament de fronteres marcat per la memòria colonial, l’exili i la racialització. El seu cos no compareix en escena com una superfície neutra, sinó com a presència que condensa les tensions entre pertinença i exclusió, llibertat i sotmetiment, visibilitat i silenci. Martiel transforma eixa condició en llenguatge estètic i polític, un llenguatge que l’ha caracteritzat des dels seus orígens artístics.