Tota definició de paisatge porta implícita una certa idea de construcció. Una forma d’articulació conjunta entre subjecte i objecte. Una doble tensió que oscil·la entre un conjunt d’idees que prové de l’exterior i una manera d’entendre-les en conjunt en un imaginari interior.

Algunes de les preguntes que ací plantegem són: com ens posicionem enfront del paisatge?, com analitzem i documentem les capacitats sensorials de la naturalesa?, de quina manera la tecnologia ha condicionat la percepció d’alguns aspectes sensorials del paisatge?

En l’experiència fenomenològica que busca fonamentar el sensorial per mitjà de l’anàlisi d’entitats inefables, naturals i computacionals, apareix davant de nosaltres la idea d’infinit. I aquest infinit, el significat del qual sobrepassaria de manera permanent els intents de fitar, definir i colonitzar el paisatge, ens captiva per l’existència d’una idea de totalitat inabastable.

La imatge com a matèria per a l’anàlisi del sensorial, el paisatge com a objecte del desig, i l’estudi de la naturalesa, la seua estructura, els components i els principis en què es fonamental la realitat, són les claus per a entendre aquesta exposició i per a percebre que en l’actualitat hi ha sempre una imatge disponible per a representar el món. I, de manera quasi generalitzada, aquesta imatge ha sigut generada per un mecanisme autònom: un producte d’enginyeria en el qual hem delegat per a representar-nos.

Pepa López Poquet, David Ferrando Giraut i Vicente Tirado del Olmo analitzen en aquesta exposició algunes d’aquestes idees i posen en circulació i relació una sèrie d’imatges fixes i en moviment que transiten entre aquestes tres sales, com a projectes independents i al mateix temps interrelacionats.