‘Las estaciones ya no son de Vivaldi’ és una reflexió sobre els comportaments col·lectius i les catàstrofes naturals. La peça escènica que inaugura el festival és una invitació immersiva per a imaginar un viatge sensorial i reflexiu a través d’un muntatge que entrellaça la bellesa atemporal de la composició Les quatre estacions de Vivaldi amb la realitat urgent del canvi climàtic i el devastador impacte de la dana.

En aquesta peça, la música, la dansa i el pensament es fusionen per a crear un llenguatge poètic que ens convida a reflexionar sobre la fragilitat del nostre planeta i la necessitat de prendre consciència sobre la crisi climàtica. La Unió Musical de Picanya, poble durament colpejat per la dana, aborda la línia argumentativa de Vivaldi, mentre que el músic experimental Carlos Izquierdo adapta la partitura per a reflectir la dissonància i el caos actual. Els cossos es mouen. Quatre coreògrafes, Sol Picó, Christine Cloux, María Moreno i Eila Valls ens guien a través de les estacions, des de la seducció de la primavera fins a l’aflicció de l’hivern.

Las estaciones ya no son de Vivaldi és un rèquiem per la Terra, una elegia que celebra la vida i lamenta la destrucció de la naturalesa. Les quatre estacions de Vivaldi es converteixen en metàfores de les etapes de la vida del planeta, des del seu naixement fins al possible declivi. A través de la música i la dansa fem un exercici de memòria, recuperació i reconeixement en què l’esperança i el pessimisme coexisteixen. Aquest muntatge és un crit de consciència, una pulsió a l’acció. Els desastres naturals són cada vegada més freqüents i intensos, i és urgent que prenguem mesures per a frenar el canvi climàtic.