Es pot viure sense diners, al marge sistema? Javier Jurdao va haver de trobar una resposta quan va entrar en fallida, una vegada finalitzada la seua època de bonança: aquella en què va ser un habitual del programa de Pepe Navarro, o va fer un cameo en Torrente… si s’haguera creuat amb Tarzan, segurament li hauria dit que no es preocupara, que una persona sempre pot viure mentre isca el sol, hi haja mar i terra, i que els fruits d’aquest món estan a l’abast de tots per més que els privatitzen. Però Jurdao és menys radical i decideix demanar ajuda als seus nombrosos amics. Tampoc anava a demanar molt: un sostre, un sofà, un plat de menjar, un lavabo… A canvi de tot això, s’ofereix com a bufó i et conta els seus innombrables i fascinants històries.

De la mateixa manera que aquest amable rodamon ens recorda que es pot viure sense quasi res, Fernando Merinero redueix el seu equip tècnic fins al límit possible, i aconsegueix potser un cinema més viu, més coherent amb el que ha retratat. Despulla la imatge de floritures, moviments cridaners o grans plans. Li basta només el tremolor i l’enorme simpatia que pot generar un ésser humà com Javier Jurdao, d’una llibertat i morro extraordinaris, molt alié a les servituds del món modern.