És un error de càlcul pensar que el cinema són les pel·lícules. Superat el segle de vida, el fenomen cinematogràfic esdevingué un ens amb vida pròpia, un fenomen que continuarà bategant més enllà de tindre públic. Per això, no és estrany que s’acumulen les obres secretes, aquestes que quasi ningú ha vist, de les quals cap crític parla, condemnades no tant per la seua petitesa sinó per la dictadura de la distribució d’aquest país. Però no importa, com el seu propi títol indica, tenen Tot el temps del món per a canviar el seu destí i descobrir-les.

Però, què ens ofereix concretament aquesta obra?, perquè el món ha canviat molt des que els seus dos primers llargmetratges, Pídele cuentas al rey (1999) i Cendres del cel (2008) s’estrenaren en sales. Jose Antonio Quirós fa referència immediatament a la modèstia de mitjans, i deixa que siguem nosaltres qui valorem el seu vertader abast i ambició. I, de seguida, observem que el trajecte que ens proposa va de dins a fora, de ser el melic urbà a l’expansió rural, d’un dolor físic molt íntim a una revelació universal. No fa falta imatges fastuoses per a hipnotitzar, ni tan sols un personatge que impressione la càmera. Fran és l’exemple perfecte de seductor que ha anat de mal en pitjor, de rufià que ha oblidat com ocultar les seues cartes, d’ésser humà egoista, irascible i, fins i tot, iracund. Motius més que suficients per a transcendir aquest punt d’ignició antropocèntric, sublimar aquesta tendència selfie que pateix gran part del cinema contemporani i acompanyar Fran enlloc, lluny del soroll i l’estrés.