L’individu contemporani, que viu immers en l’era de la comunicació i la informació, paradoxalment és incapaç de comunicar en estar sotmés a un estat d’impossibilitat de ser, de queixa, de reivindicació, d’alleujament, de desig. El missatge es dilueix entre la velocitat actual i la saturació que impedeix viure el present, i existeix en un etern passat des del qual no s’albira futur. L’individu està abocat a utilitzar l’acte com a missatge, només queda el crit i la punyada en la taula com a mitjà d’expressió. L’acte des d’un punt de vista punk i subversiu que declare les seues intencions, els seus sentiments i les seues pors en una societat inestable i impossible de pressentir. Aleshores només hi ha un últim acte de comunicació desesperat, quan el diàleg ja no és efectiu i només es pretén advertir per a poder continuar, per un pensament lliure i una comunicació real. Codificar i descodificar el mitjà amb el qual enviar un missatge és una constant, comunicacions desesperades, alterades, agressives i incompletes que mostren i satiritzen el fracàs del propi procés de comunicació. Senyals de fum, el so d’una pedra, vibracions, el morse lumínic, el fum salvament marítim, merda a un milió de watts.