L’individu contemporani, que viu immers en l’era de la comunicació i la informació, paradoxalment és incapaç de comunicar en estar sotmés a un estat d’impossibilitat de ser, de queixa, de reivindicació, d’alleujament, de desig. El missatge es dilueix entre la velocitat actual i la saturació que impedeix viure el present, i existeix en un etern passat des del qual no s’albira futur. L’individu està abocat a utilitzar l’acte com a missatge, només queda el crit i la punyada en la taula com a mitjà d’expressió. L’acte des d’un punt de vista punk i subversiu que declare les seues intencions, els seus sentiments i les seues pors en una societat inestable i impossible de pressentir.