El director del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, José Luis Pérez Pont, acompanyat per l’artista, Javier Garcerá, i el comissari de la mostra, Juan Bautista Peiró, ha presentat este matí l’exposició ‘Que no cap al cap’ en el Centre del Carme.

‘Que no cap al cap’ és el joc de paraules amb què l’artista valencià Javier Garcerá torna a València per a presentar el públic una trajectòria artística i vital que li ha portat per unes quantes ciutats del món en els últims anys.

Segons José Luis Pérez Pont “amb esta exposició Javier Garcerá torna a València, per a exhibir el resultat de quasi dos dècades de treball fora de la nostra Comunitat, exposant tant en l’àmbit nacional com internacional”.

“L’exposició ha permés que un artista que ha llaurat la seua carrera fora de la nostra Comunitat, amb gran èxit, tinga també en la seua terra natal el reconeixement que eixe esforç es mereix” explica el director del Consorci de Museus qui ha matisat que “la mostra de Javier Garcerá és un exemple de les futures exposicions que volem que recalen en la Sala Ferreres, una de les més belles que tenim a València, i al mateix temps una de les més complicades per les seues dimensions i la seua singular arquitectura. Des del Consorci de Museus estem treballant en una convocatòria que permetrà que artistes valencians d’una certa trajectòria puguen mostrar-nos una revisió de la seua obra”.

“En la nostra política de treball està tant el suport als jóvens artistes, com als artistes de llarga trajectòria. Javier Garcerá és un artista de mitja carrera  amb un treball molt sòlid, que el públic valencià tindrà l’oportunitat de conéixer millor gràcies a esta exposició” ha conclòs Pérez Pont.

La proposta que Javier Garcerá ha plantejat expressament per a la Sala Ferreres del Centre del Carme, seduïx a l’espectador i li proposa un doble joc: per un costat reflexionar sobre què és allò que no cap al cap, que la raó no entén, i per un altre costat els invita a sentir, per mitjà de l’ús de la llum, com a principi i fi del color, inclús amb el so.

“Observat des de lluny, amb una mirada ràpida, pareix que el quadro siga monocrom” explica Garcerá qui invita a l’espectador a detindre’s, davant dels seus quadros de més de 5 metres d’altura, a mirar-los des de prop, i a caminar al voltant d’ells “en la proximitat, si verdaderament prestem atenció a l’obra, descobrim un paisatge que a més varia segons ens desplacem en el quadro, amb el joc de la llum”.

“La meua exposició parla del temps, però no lineal, com una narració, sinó del temps en profunditat, de la imatge que s’esvaïx, com en la vida, tot és impermanent. Ningú pot arribar a comprendre esta obra, perquè canvia segons la mires i segons qui la mira”.

“L’aclaparadora conclusió a què ens porta el títol de la mostra és que són infinites les coses i les qüestions que no ens caben en el cap, que som incapaços d’entendre, de comprendre, d’assimilar. I no obstant això és immens el poder que li hem atorgat a eixa singular qualitat humana” explica Juan Bautista Peiró, comissari de la mostra.

Des d’esta paradoxa, profundament assumida al llarg de dos dècades, Garcerá ha anat disseccionant la complexa dialèctica que tancava el paisatge com a manifestació cultural del secular conflicte entre la Naturalesa que ens rodeja i la nostra última i íntima naturalesa. Gradualment, ha anat focalitzant la seua atenció cap a interiors construïts i abandonats i finalment cap a l’espai de treball, l’estudi, també lloc de meditació, de reflexió, de creació.

Amb la llum, el so, i la pintura entesa en el seu sentit més personal, esta exposició apel·la a l’experiència individual de l’espectador, no sols perquè extraga les seues pròpies conclusions, sinó també perquè pare el temps i es deixe portar, amb totes les seues conseqüències, per este espai vital que transcendix els límits de la racionalitat.

Segons Peiró, “l’obra de Garcerá és molt intimista, quasi espiritual, que va des de l’exterior, en les seues primeres fases en què encara s’observa el paisatge natural, cap a l’interior: la seua obra parla del seu propi treball com a pintor”.

“Javier Garcerá és un artista que ha fet de la pintura la seua vida. Un exemple de compromís amb el seu treball que transcorre en paral·lel a la seua vida, independentment de modes, o corrents artístics” ha conclòs Peiró.

Discurs expositiu

Una instal·lació composta per tres grans llenços de seda de més de 5 metres d’alt omplin la sala principal de l’exposició com una artèria que unix les diferents etapes creatives del pintor. Amb un muntatge que respecta i que dialoga amb l’arquitectura d’esta sala, l’obra de Garcerá apel·la al diàleg directe amb l’espectador.

Els títols de les diferents sèries que componen l’exposició donen una idea del pensament de l’autor i de les diferents dialèctiques que planteja l’exposició: per exemple: ‘de l’ombra enllumenada’, ‘Take off your shoes’; ‘El rei de la casa’, ‘Si l’ull mai dorm’, ‘La menor distància’, ‘A 180 graus’, ‘Exhale-Inhale’…

L’exposició revela també la importància que Javier Garcerá li dóna a la matèria, (al llenç), i a la pintura, entesa des d’un concepte més ampli. Influenciat per la seua estada a l’Índia, Garcerá comença a treballar en llenços de seda, erosionant-la, per a crear paisatges onírics, o, com pot veure’s en els seus últims treballs, teixint-la i incorporant el so.

Com explica el propi artista “el que no em cap al cap és allò que no aconseguisc entendre, i això és precisament el que tracte que l’espectador faça amb la meua obra, que no vullga entendre-la, simplement que s’acoste a ella i la gaudi”.