Algú va dir, molt encertadament, que la realitat consistia a trobar la persona que estimes en braços d’una altra.  Alejo, el protagonista, rep aquest assot de la realitat. I tot seguit, refugiat en la intimitat de la nit, tecleja en el seu ordinador: “Desperta de la vida emmascarada”. Està molt clar que metafòricament parla d’aquell instant trist en què el vel ha caigut i sembla que ja no hi ha esperança, però la frase ressona ara com una crida a la revolta.

No és difícil adonar-se que en aquesta comèdia quasi tots estan confinats, condemnats a moure’s en espais comunicants. Per obra i gràcia del muntatge, els pisos, la universitat, la casa de camp, el bar o l’hotel, se succeeixen com si foren annexos. No hi ha plànols mediadors, cap imatge de desplaçament. Els directors han reduït l’oxigen a la mínima expressió, no per a exhibir el seu modern disseny d’interiors, que ho fan, sinó per a destacar aqueixa intimitat amenaçada, que respira amb la mateixa dificultat que una piranya en un bidet. Una frase que pronuncia Ignacio (Quique San Francisco), personatge que rebutja el somni de formar una família i, per això mateix, l’únic al qual veurem conduir un cotxe o pilotar un avió.