En El muerto y ser feliz tot és i no és. Javier Rebollo ens va brindar una road movie sense trajecte, un western sense bales, un thriller sense víctimes, un musical sense quasi cançons, una aventura èpica que cavalca sense cavalls, un drama sorprenent i, per descomptat, sense llàgrimes, que ens fa riure. I és que el cineasta en cap moment va voler fer una pel·lícula sinó més d’una, acariciar l’essència del mite prescindint de floritures i lleis, i transcendir la lògica cinematogràfica essencial: aqueixa que uneix la imatge amb el so. O com José Luis Losa va descriure en una crítica memorable:  El muerto y ser feliz és un univers verge nascut en temps i camp hostils, ja ho sabem tots, per a l’art pristí. És el territori que Javier Rebollo decapita amb la seua mirada i el seu coratge per a retornar-nos la creença en la capacitat del cinema per a inaugurar, encara hui, espais infinits per a les elegies on no hi ha una altra retòrica que la de la veritat.