No hi ha recurs narratiu més cruel que l’el·lipsi. Sobretot si, com a Chiqui Carabante, se li ocorre que el temps cinematogràfic faça un salt terrible, i deixe que els seus personatges es topen de cara amb la maduresa. El drama de Carlos és que és l’únic conscient de tot això, el que més pateix aquesta pèrdua, totes aquestes imatges que no existeixen en la pel·lícula. Només ell valora aqueixa adolescència que va desaparéixer per art de Méliès, en un sol parpelleig. I per això manté la seua vertadera identitat: la de ser un heroi de Peter Pan, un somiador de còmics i un virtuós ballarí de la música tecno.

Tot exceptuant consentir i acceptar la seua condemna: reemplaçar el pare de família. Probablement, si Carlos fora un personatge assenyat seríem testimonis del drama miserable d’un tipus que va consentir i va acceptar la càrrega que li van imposar. Però no, en lloc d’això, aquest film agosarat proposa un recorregut molt menys sòlid i més sorprenent: el del tipus que va enganyar a tots menys a ell mateix. Només llavors, quan entenem que no hi ha paradís perdut, la càmera retrocedirà i reprendrà un gest d’antany, i estendrà un pont amb el principi. I, cal dir, que gràcies a aquesta pirueta audaç, difícilment hi haja una pel·lícula espanyola que haja mirat tan de prop els ulls de la infància.