IKO SHASVI MGALOBELI / ÉRASE UNA VEZ UN  MIRLO CANTOR (1970): Direcció: Otar Iosselliani. Producció: Daniele Maggioni & Tiziana Soudani. Guió: Dimitri Eristavi, Otar Iosselliani, Sh. Kakichashvili, Semyon Lungin, Otar Mekhrishvili i Ilya Nusinov. Música: Temur Bakuradze, Erbarme dich mein gott de Johann Sebastian Bach. So: Java Machaidze. Fotografia: Abessalom Maisuradze. Muntatge: Julietta Bezuashvili. Amb Gela Kandelaki, Gogi Chkeidze, Jansug Kakhidze, Irene Jandieri, Elene Landia, Irina Mdivani, Marina Kartsivadze, Nugzar Erkomaishvili, Irakli Kokrashvili, Natia Anjaparidze, Dea Ivanidze, Tamari Ishkhneli, T. Gedevanishvili, Revaz Baramidze & Medea Japaridze. Unió Soviètica. 77 min.

Andrei Tarkovski considerava que el seté art només havia il·luminat dos genis: Serguei Parajanov i Otar Iosselliani. L’obra més celebre d’aquest últim sembla el resultat de desenvolupar la tira còmica que va inspirar aquest colp de plateret mortal que ressonava a l’Albert Hall en les dues versions de L’home que sabia massa (1935/1956). Alfred Hitchcock comentava a Truffaut aquella historieta gràfica “l’home d’una sola nota”, que seguia la peripècia d’un homenet l’única funció del qual era emetre una sola nota en una obra simfònica. Hi havia una merla que cantava, explora aquells temps morts que gaudeix un personatge molt similar, els mateixos que exclouria un 90% de la producció mundial mitjançant fosos o el·lipsis, però que ací evidencien que el vertader talent de Iosseliani no és el de cineasta, sinó el de ser un gran observador de la vida.