Ucraïna, 2022. Pensem en l’última estampa d’Ucraïna. La realitat està trencada, la moral vençuda i el cinema només ha de mostrar-ho. L’estiu passat ens vam preguntar si seria possible fer-ho a través de l’humor, si algun artista s’hi havia atrevit, i immediatament va sorgir un nom: Antonio Lukich, un joveníssim cineasta capaç de bastir un món propi, sorprenent, metafòric i carregat d’ironia. Perquè els seus personatges interroguen les seues arrels, persegueixen un sentit que finalment es trenca. No cal que hi haja una connexió racional entre imatges quan una guerra creix fora de cada enquadrament. Encara així, ‘My thoughts are silent’ (2018) proposava un diàleg sòlid d’un fill amb sa mare, una operació que es duplica amb la figura del pare en Luxembourg, Luxemburg.

Director: Antonio Lukich. Guió: Antonio Lukich. Producció: Alerxandra Bratyshchenko, Anna Yatsenko i Volodymyr Yatsenko. Efectes especials: Amina Hadzhyieva, Mark Ioanno, Oleksii Kudyma, Oleksii Moskalenko i Maxim Yadryshnikov. Fotografia: Misha Lubarsky. Muntatge: Alexander Chorny i Alexander Legostaev. So: Maria Nesterenko. Repartiment: Amil Nasirov, Ramil Nasirov, Lyudmyla Sachenko, Nataliya Gnitiy i Viktor Drapikovsky.