Roma era la ciutat on l’esplendor del nu artístic s’exhibia pertot arreu. Quan Pinazo va a Roma en 1874 i després, en 1876 com a pensionat de la Diputació de València, comença a treballar amb afany al voltant de l’estudi del cos nu en les acadèmies i centres a què acudix per a completar i perfeccionar la seua formación amb un coneixement més profund de la figura humana. El nu era, per tant, un exercici obligat que reflectia el grau de perfecció i maduresa de l’artista.

En 1879, Pinazo envia des de Roma el Bacus infant i Les Filles del Cid abandonades a la roureda pels infants de Carrion. Este tema havia sigut abordat amb anterioritat per Teófilo Puebla, però la simple comparació entre una obra i l’ altra indiquen l’audàcia i modernitat de la pintura del valencià devant de l’academicisme del primer. L’argument del nu encadenat a un fet històric permet a Pinazo realitzar un dels nus femenins més suggeridors que fins llavors s’havien mostrat en tota la pintura espanyola d’historia. El relat històric passava a un segon terme davant de la bellesa corporal i els valors plàstics d’una obra de gran refinament i delicadesa en tots els detalls.

Podríem parlar de dos temps en la representació del nu en l’obra de Pinazo. Un temps que es desenvolupa fonamentalment a Roma, amb algunes derivacions posteriors com la del quadre L’edat d’or; i un segon entre 1885 i 1990, en què el nu torna a ser l’objecte d’estudi en composicions més complexes al servici de la pintura decorativa. Pintures al·legòriques concebudes per als sostres dels salons de les mansions de la burguesia valenciana. Al·legories de les arts i de l’amor poblades de belles joves, amorets i efebs pintats sobre grans llenços a l’oli que s’enllaçaven en els sostres i parets de sumptuoses mansions. L’últim d’estos treballs importants és el de la decoració per als Fontanals al Palau de Benicarló en 1900, un encàrrec que tanca el cicle de la pintura decorativa i també el de la pintura de nus en línies generals.

Ara bé, atés el mètode minuciós i analític amb què Pinazo desenvolupava els seus treballs, el tema del nu pren entitat en els múltiples esbossos i estudis que realitza. Inclús es pot parlar de derivacions d’estos en inquietants i modernes composicions, com la sèrie d’escenes al voltant de la figura de Leda. Pinazo no era impassible a la bellesa corporal, i els nus són a vegades d’una sensualitat quasi torbadora. No s’ha d’oblidar que el tema de l’erotisme havia adquirit més desenvolupament i presència amb el Simbolisme, i que la pintura modernista (Klimt, Schiele, Zuloaga) el cultiva d’una manera cada vegada més insistent.

Ignacio Pinazo, artista modern inserit en la dinàmica del seu temps, oferix la seua peculiar versió sobre uns nus que exalten l’esplendor del cos i l’alegria de viure.