Castelló (23.06.2017). El Museu de Belles Arts de Castelló acull la mostra  “Adsuara, Vicent i Peresejo: tres escultors mediterranis entre la tradició i la renovació”, organitzada pel Consorci de Museus amb la col·laboració dels tres Museus de Belles Arts de la Comunitat.

El director del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, José Luis Pérez Pont, ha presentat este matí l’exposició acompanyat pel diputat de Cultura de la Diputació de Castelló, Vicent Sales, el coordinador territorial de l’IVC a les comarques de Castelló, Alfonso Ribes, a més del director del Museu de Belles Arts de Castelló, Ferran Olucha, el director del Museu de Belles Arts de València, José I. Casar Pinazo, i el comissari de la mostra, Jaume Penalba.

Pérez Pont ha explicat que “esta exposició és la culminació d’un procés de treball que va començar fa aproximadament un any, a proposta del Consorci de Museus, i en el que, per primera vegada, els tres Museus de Belles Arts de Castelló, València i Alacant s’han unit en un projecte expositiu comú”.

“Adsuara, Vicent i Peresejo: tres escultors mediterranis entre la tradició i la renovació”, està dedicada al castellonenc Juan Bautista Adsuara Ramos (1891-1973), al valencià Carmelo Vicent Súria (1890-1957) i a l’alcoià José Pérez Pérez, Peresejo (1887-1978). L’exposició recupera l’obra i figura d’estos escultors nascuts a la vora del Mediterrani, en un moment de gran efervescència creativa de la plàstica valenciana.

Segons Pérez Pont “esta exposició és un exemple de recuperació i posada en valor de l’art i dels artistes valencians del nostre passat, tant des del punt de vista documental, – en el cas de Carmelo Vicent no se li dedica una publicació des de l’any 1957 – com de restauració d’obra: la majoria de les peces que s’exhibixen en la mostra han estat guardades en els magatzems dels museus durant 50 anys sense restaurar”.

En este sentit el director del Consorci de Museus ha volgut agrair el treball del comissari de la mostra, Jaume Penalba, com dels distints equips de restauració, entre ells del Museu de Belles Arts de València, “que han recuperat estes peces el que possibilitarà no sols la seua exposició en esta mostra sinó també la seua cessió per a altres possibles exposicions”.

Per la seua banda el vicepresident del Govern Provincial, Vicent Sales, ha destacat que “esta primera exposició conjunta, en la que hi ha 11 peces del gran escultor castellonenc Juan Bautista Adsuara, és un exemple de la recuperació i posada en valor de grans artistes valencians, i per a la Diputació de Castelló és un orgull haver pogut col·laborar en esta exposició”.

Segons el comissari de la mostra, Jaume Penalba “esta mostra és un treball inconclús, pretén ser una porta oberta a futurs estudis tant d’estos tres autors com de la resta d’escultors de l’època. València s’ha considerat sempre prolífica en pintura però també en escultura i especialment en els anys 20 hi ha una gran nòmina d’autors a qui encara no se’ls ha donat el reconeixement que mereixen”.

Hereus directes de la tradició escultòrica huitcentista, encarnada, entre altres, en la figura de Mariano Benlliure, van participar en el corrent renovador de l’escultura espanyola, la denominada renovació post-Benlliure, que suposaria l’abandó de l’imperant burguesisme, així com del naturalisme impressionista iniciat pel mestre valencià, en benefici de la recuperació dels valors purament escultòrics de la forma, el volum i la massa.

Pràcticament oblidats a hores d’ara, o en el cas de Vicent i Peresejo, profundament desconeguts en la seua terra natal, la present exposició pretén suplir l’escassetat tant d’estudis com de mostres dedicades íntegrament a l’escultura, la qual ha quedat sovint relegada a un immerescut segon lloc, especialment en comparació amb la pintura, obviant la diversitat i qualitat de la tradició escultòrica valenciana de la primera mitat del segle XX, la qual arribaria a rivalitzar en importància amb la pintura de la seua època. Amb ella es perseguix així mateix, enriquir la visió de conjunt que d’estos artistes i la seua època tenim, obrint noves vies d’investigació i contribuint amb això a la valoració crítica dels tres protagonistes.

L’exposició, formada per una cuidada selecció de 48 peces (42 escultures i una xicoteta selecció de 6 dibuixos i obra sobre paper), moltes d’elles restaurades per a l’ocasió i mai exposades al públic, amb les que el visitant tindrà oportunitat d’aproximar-se a l’univers creatiu dels tres escultors, s’organitzen cronològicament, conformant dos àmbits clarament diferenciats, el meridià del qual ve establit amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, que marcaria un abans i un després en la seua producció escultòrica. S’ha pretés a més, establir un diàleg entre els tres autors, que evidència una vegada més la diversitat i varietat tant d’estils i modes de fer i entendre l’escultura, de vegades inclús contraposades.

DADES BIOGRÀFIQUES

JOSÉ PÉREZ PÉREZ, “PERESEJO”

Barcelona, 27 de març de 1887 – Alcoi, 14 de febrer de 1978

La seua obra s’emmarca dins del que podríem denominar un mediterraneísmo essencial, centrat principalment en l’estudi de la figura femenina tractada amb un cert espiritualisme i sobrietat. Els seus nus, triomfants i eternitzats, dominats per l’harmonia dels volums, i una certa tendència a l’estàtic i reposat, constituïxen un permanent i intemporal cant a la bellesa de la forma, la sensualitat mediterrània i la rotunditat de les formes nues.

Com els clàssics, sempre va preferir l’ocupació del marbre sobre la fusta, al contrari que els nostres altres dos protagonistes, Adsuara i Vicent, recuperant la talla directa, a través de l’estima i respecte pel material petri, si bé el que es conserva, a hores d’ara són, majoritàriament, els algeps originals havent-se perdut irreparablement bona part dels seus marbres originals.

Va ser conservador i restaurador del Museu Nacional del Prado i professor de medallística. Entre els seus guardons destaca la seua participació durant 16 anys (entre 1901 i 1950) en  les Exposicions Nacionals de Belles Arts en què aconseguiria fer-se amb els màxims guardons.

JUAN BAUTISTA ADSUARA RAMOS

Castelló de la Plana 31 de juliol de 1893 – 17 de gener de 1973

Nascut a Castelló de la Plana, desenrotllarà pràcticament tota la seua carrera professional a Madrid, on aconseguirà convertir-se en un dels escultors de major èxit i projecció del panorama escultòric espanyol de la primera mitat del segle XX.

La seua etapa més brillant i renovadora coincidix amb els últims anys de la dècada dels vint i es prolonga al llarg de la II República Espanyola, moment en què aconseguix una síntesi i depuració formal que combrega de ple amb la renovadora estètica promulgada per l’eslau Mestrovic, la qual aconseguiria perpetuar-se a Espanya en les figures de José Capuz, Victorio Mascle i el mateix Adsuara, convertint-se llavors en una de les figures clau d’esta renovació post-Benlliure.

En 1924 aconseguix la Primera Medalla d’or en l’Exposició Nacional de Madrid amb el grup en algeps titulat Piedad. Així mateix, recollirà importants èxits fora de les nostres fronteres com la I Medalla en la XVI Exposició Biennal de Venècia de 1923 amb La carga. La seua definitiva consagració arribaria en 1929, quan se li concedix el Premi Nacional d’Escultura per sengles al·legories personificant Las Artes i Las Ciencias, que devien decorar la fatxada del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts de Madrid, sent este guardó la culminació d’un esforç, d’una vida dedicada al treball i a l’estudi intensiu.

En la seua biografia cal destacar la seua labor en el Salvament del Tresor Artístic Nacional, després de l’esclat de la Guerra Civil, confiant-li la custòdia de les obres més excel·lents del Patrimoni Nacional, aquelles que formaven part de les col·leccions del Museu del Prado.

CARMELO VICENT SÚRIA

Carpesa, València, 13 de novembre de 1890 – València, 10 de novembre de 1957

La seua obra va fluctuar sempre entre l’escultura pagana i la imatgeria religiosa, aconseguint un estil d’accentuada empremta personal en què convergixen, d’un costat, la sobrietat i austeritat de l’escola realista castellana, i d’un altre, l’equilibri del cànon classicista mediterrani.

Si bé ja amb anterioritat a la Guerra Civil tallaria importants obres d’imatgeria religiosa per a nombroses esglésies i germandats, serà després del fi de la contesa, quan es produïx una demanda d’obres devocionals sense precedent. Carmelo inicia una vasta producció, convertint-se el seu taller en centre de pelegrinatge de nombroses confraries, tant de València com de la resta d’Espanya. Això comportaria en mode implícit la seua consideració com un mer artesà al servici de la imatgeria religiosa, aconseguint eclipsar la seua faceta d’escultor de paganes belleses, la qual cosa va influir de forma pejorativa en la seua consideració com a escultor, error que es pretén esmenar amb la present mostra.

Entre els seus reconeixements més importants destaca la seua participació en les Exposicions Nacionals de Belles Arts celebrades a Madrid on aconseguirà collir els més alts guardons. Sens dubte, un dels encàrrecs més importants de la seua carrera seran les imatges al·legòriques representant a la Justicia i la Prudencia que ocupen els acroteris de les dos torres de la fatxada de l’Ajuntament de València llaurades en 1929.