A partir dels anys cinquanta sorgix a Europa una nova avantguarda formada per una nova generació d’artistes que vol transformar no sols l’art sinó també la realitat. Com a reacció a l’informalisme i al tachisme, aquests artistes de nou encuny proposen una visió que trenca dràsticament amb la tradició oposant-se al mite de l’obra d’art i de l’artista, al culte totèmic de l’objecte únic definit i etern, destinat a una elit, expressió personal d’un geni creador reclòs en la seua torre de marfil.

Llum i moviment obri una nova perspectiva sobre la rica vivacitat d’aquesta tendència internacional en l’actiu context parisenc, la influència de la qual alimentarà també el debat artístic espanyol, centrant-se en el període entre 1955 i 1975 durant el qual el moviment conquista el seu apogeu creatiu.