L’obra de Josep Tornero privilegia la idea de muntatge sobre la de sèrie, per a establir múltiples maneres de relació. En paraules del mateix artista: “una supervivència a manera de llampades fugaces, […] una successió d’imatges o històries sense niu que, a manera de collage, puga incorporar un diàleg sostingut amb nosaltres mateixos, una llampada última que precedeix la desaparició”.

L’espectador presencia, doncs, imatges que esdevenen espectres de la memòria, llocs on tot s’esdevé una segona vegada per a activar un espai comú que ens pertany com a col·lectiu. En efecte, cada quadre construeix un imaginari compartit que té com a coordenades un lèxic freqüent en les pràctiques socials de l’art contemporani: trauma, dolor, record, comunitat, violència…, i que tota societat tendeix a ocultar.