15.600 dies reuneix quasi quaranta anys de pràctica artística de Xisco Mensua (Barcelona, 1960), però no ordena aquest treball cronològicament, sinó que proposa una acumulació de temes que són una constant en la seua obra: la infància, el temps, la memòria, el de­sig… Estes qüestions, que explora en dibuixos, pintures, fotografies i vídeos a través de la citació, la fragmentació, el muntatge o la serialització, remeten a les tensions entre la paraula i la imatge, entre les vivències i les estructures simbòliques, entre els llenguatges, la raó i la poètica en la seua immediatesa i distància amb el món. Però no com si existira una separació entre el sensible i l’intel·ligible, sinó per a recórrer el camí entre l’ordre espontani de les coses i l’ordre construït de la cultura.

En un joc de transformacions, o de desplaçaments, com una particular mena de traducció, porta la paraula impresa al text cal·ligrafiat, o la fotografia a la pintura. Un pas destinat a forçar la pluralitat de sentits inscrits en tot allò a què recorre. Des d’un “dir” fragmentari, que no precedeix un tot ni hi aspira, que treballa fora i després de la totali­tat, que allibera al pensament de les construccions discursives. I allò que posa en relació arriba al límit del seu sentit per la cesura que estableix; per un buit, una indetermina­ció, una incertesa, una interrupció, una diferència o una discontinuïtat, que no aturen l’esdevenidor, sinó que, al contrari, bloquen l’enigma que els és propi.

Ací conflueixen Nietzsche, Blanchot, Bataille, Deleuze, Beckett, Hölderlin, Dickinson, Sánchez-Ferlosio, Costafreda, i també Bernini, Tiziano, Klossowski, John Cage… I és que potser el pen­sament propi està constituït de tot allò de què un puga apropiar-se de l’espés teixit de discurs, textos i imatges que habitem; però no per a legitimar-ho, sinó per a pensar d’una altra manera, novament. Xisco Mensua continua un text que fa temps que s’escriu, però que s’inicia en cada lectura. Un immens text inacabable.