Dripping se serveix de la comèdia per a desemmascarar les bambolines de l’art. Per damunt d’aquesta aura romàntica que envolta els artistes, les exposicions i museus, desfilen per les seues imatges tot un circ d’influencers, casaments per interés, èxits prefabricats, especuladors d’art i d’un altre beautiful people. L’humor que imprimeix Vicent Monsonís recorda per moments el cinema de Blake Edwards (tota la seqüència de l’atracament té ressons de La pantera rosa) i, sobretot, les buddy movies americanes, aquelles on una parella distorsionadora es veu embolicada en una cadena de situacions complicades.

En aquest sentit, destaquen els diàlegs entre Sento (Pep Munné), artista turmentat i marginal, i Domingo (Albert Forner), divertit filòsof conceptual que acaricia el gest artístic sense transcendir la teoria, és a dir, sense tocar un pinzell. Quan la pel·lícula es va presentar en la Mostra del Mediterrani, el gran Juan Luis Galiardo, que tan bon partit va traure a la seua maduresa, la va definir molt bé com una “pel·lícula àcrata”, per aquesta mirada sense prejudicis que no es talla, no interromp el seu to de crític fins i tot quan transcorre en llocs emblemàtics de València o es creua amb els poders públics.