València (07.04.17) El Centre del Carme Cultura Contemporània de València canvia el concepte tradicional d’exposició mostrant obres que es troben aparentment en procés de producció o que necessiten la interacció de l’espectador per a completar-se.

Es tracta de l’última exposició del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, On Translation, que este matí ha sigut presentada pel seu director, José Luis Pérez Pont, acompanyat pels seus comissaris Johanna Caplliure i José Luis Giner Borrull i alguns dels artistes representats en la mostra.

On Translation exhibix les obres de: Aggtelek, Carlos Fernández-Samarra, Nuria Fuster, Mar García Albert, Irene Grau, Rubén M. Riera i Sergio Porlán.

Segons el director del Consorci de Museus “un dels objectius del Consorci de Museus i del Centre del Carme és acostar als valencians la cultura visual del nostre temps. Presentem una exposició molt conceptual que aborda una de les idees més interessants en l’estudi de l’art com és la descomposició de l’objecte, la seua transformació portada al límit fins a la seua desmaterialització”.

En este sentit Pérez Pont ha explicat que “la majoria de les peces estan realitzades expressament per a este espai i s’han treballat precisament ací al llarg dels últims dies. Així, On Translation canvia el concepte del Centre del Carme com a sala expositiva per a convertir-se en un laboratori artístic”.

Al mateix temps el director del Consorci de Museus ha matisat que “amb esta mostra tenim l’oportunitat d’observar els treballs d’un conjunt d’artistes, la majoria valencians, d’una mateixa generació, la dels 80, la trajectòria de la qual ha adquirit ja notorietat internacional”.

El visitant que s’acoste estos dies al Centre del Carme tindrà l’oportunitat d’endinsar-se en una exposició diferent: un mini restaurant xinés en què assentar-se a menjar, o simplement disfrutar de l’entorn com a espai de convivència; una peça la pintura de la qual encara està fresca, les coordenades d’una ruta, un núvol negre realitzat amb el capó d’un cotxe, una bicicleta que desafia la matèria, una persiana de ferro que es retorç convertida en un objecte fràgil com el paper…

Davall la idea de la transformació dels elements, ‘On Translation’ es dirigix a repensar l’existència dels objectes a través de la pròpia investigació dels materials i dels mitjans artístics.

Segons els comissaris, l’exposició indaga a manera de treball transmedial com els objectes depenen del propi procés d’identificació i com en la seua desmaterialització o traducció es transformen en matèria d’estudi ontològic.

“De vegades es tracta d’objectes quotidians que es transformen en obra d’art, es traduïxen, i es retraduïxen fins a adquirir un significat totalment diferent” explica Johanna Caplliure. Les peces estan aparentment inacabades perquè necessiten la interacció del visitant per a completar el seu significat, amb la seua pròpia interpretació.

Estos interrogants posen en escac la veritat de la realitat de l’objecte que només té correspondència amb el mig a través de la traducció d’este en el seu context de determinació.

“Per això, la veu polisèmica d’On Translation multiplica els significats d’un fet. A saber, en el seu sentit immediat pensaríem en el moviment de translació, desplaçament, canvi. I en un altre sentit pròxim “en traducció”, “en la traducció”. Ambdós accepcions es vinculen a una continuïtat, a un present continu: una acció ja començada que està ocorrent en el moment, però que desconeixem quan finalitzarà. Ambdós accepcions comporten canvis. Es passa d’un significat a un altre en el mateix procés de producció de l’obra, però també en el propi procés d’exhibició del treball” expliquen els comissaris.

AGGTELEK

Aggtelek és el nom artístic del col·lectiu format per Gema Perales (Barcelona, 1982) i Xandro Vallès (Barcelona, 1978). Viuen i treballen a Barcelona.

A partir dels seus inicis com a col·lectiu en 2003 han investigat i realitzat obres entorn de l’escultòric i el performatiu, especialment a través de vídeo. El seu treball, formalitzat a través de disciplines diverses com la performance, el dibuix, la fotografia, la instal·lació, etc. relativitza el fet del creador com a autor únic, posant en tela  de juí l’obsessió de l’artista per conceptualitzar objectes.

Per al Centre del Carme presenten una instal·lació a manera de mini restaurant xinés on la música, el menjar i el propi entorn ho convertixen en un espai de convivència.

CARLOS FERNÁNDEZ-SAMARRA

Carlos Fernández-Samarra (Madril, 1985) és un escriptor, investigador i dissenyador radicat a Madrid. Ha sigut seleccionat enguany en el projecte Generacions de la Casa Encesa de Madrid.

Doctor en Belles Arts, la mitat de l’any se li pot trobar a càrrec del seu estudi de disseny, Pucalpa. La resta del temps potser estarà treballant com a curador, director de fotografia, muntant vídeo o com un dels editors de NUDO. Com a artista, en permanent retirada, ha exposat sense permís en llocs com el Palais de Tòquio, el Centre Georges Pompidou o la Renaissance Society de Chicago.

En On Translation presenta una sèrie de peces en convivència entre l’orgànic i el formal.

NURIA FUSTER

Nuria Fuster (Alcoi, 1978). Actualment viu i treballa a Berlín.

Com a artista ha estat investigant la part material de la realitat, no sols com a dispositiu d’autorreflexió, sinó també com una forma d’establir punts d’enfocament en comportaments i processos que evidencien la pròpia hegemonia natural de les coses. La recol·lecció d’objectes industrials i naturals actua com a política de treball que establix connexió entre el local i l’universal. Un sistema fractálic que no deixa de girar sobre si mateix.

Nuria Fuster en la seua peça per al Centre del Carme desafia la matèria retorcent una persiana de ferro fins a convertir-la en un objecte fràgil com el paper.

MAR GARCÍA ALBERT

Mar García Albert (València, 1980). Viu i treballa a París.

Durant els últims dos anys ha determinat part de la seua producció artística  a una condició concreta que ha acabat denominant com “Time Specific”. Esta forma de treballar implica que una peça no podrà ser exposada més que durant un període concret, considerant l’espai expositiu no sols com un espai físic que ens ve donat (metres quadrats i superfície), sinó com un espai temporal que podem considerar com un mètode artístic independent.

Esta condició de partida sorgix arran de treballar amb pintura a l’oli i de reflexionar sobre les implicacions que té pensar un quadro, no en la seua faceta d’obra acabada (totalment seca i preparada per a integrar  una exposició o una col·lecció) sinó en la seua faceta de treball processual; és a dir, com a peça humida i l’existència de la qual es troba vinculada a l’estat fresc de la pintura, com a forma viva i evolutiva.

Així, la seua peça en el Centre del Carme, un pal humit que juga amb la geometria de la sala formant un angle de 37é, deixarà de formar part de la mostra quan la pintura s’asseque.

IRENE GRAU

Irene Grau (València, 1986). Viu i treballa a Santiago de Compostel·la.

En els seus modes habituals de treball trobem l’anàlisi minuciosa d’un espai que intervé in situ i la seua transformació a través del color, tot això s’entremescla seguint les tradicions de la pintura radical monocroma, la pintura mural, els processos performatius i el paisatge (entés este últim gènere d’una manera àmplia). Irene Grau és una plenairista conceptual que assumix que l’obra és només «el que resta» d’una experiència més àmplia que va més enllà d’un paisatge recorregut o una arquitectura estudiada.

Així la seua peça ‘GR 94 km 5′ , del  projecte “El que importava estava en la línia, no en l’extrem” són les coordenades d’una ruta, el fragment d’un camí que es deté, es descontextualitza i es contextualitza en el Centre del Carme.

RUBÉN M. RIERA

Rubén M. Riera (València, 1983). Viu i treballa a Madrid.

En la seua obra combina diferents mitjans (pintura, vídeo, instal·lació i accions) estant particularment interessat a ampliar les possibilitats del llenguatge pictòric i en una obra processual. La seua pràctica artística esta centrada en temes vinculats al present on s’emfatitza les complexitats i els canvis d’estar en el món actual. La seua investigació actual gira entorn del seu cos i a la implicació física d’estar en un lloc i un moment precisos.

En les seues peces el quadro adquirix una dimensió performativa mostrant el moviment i també la fragilitat de la pintura.

SERGIO PORLÁN

Sergio Porlán (Lorca, 1983).

La major part dels treballs de Sergio Porlán se centren a generar un espai d’excepció, a través dels procediments de l’art, per a enfrontar a l’espectador a un món construït, artificiós i distanciat de la percepció quotidiana de les coses, un lloc que pretén ser al mateix temps sensual, enigmàtic i crític.

A través de la pintura, l’escultura i la instal·lació, es generen contextos envolvents que fan participar a l’espectador d’una particular escenografia. El treball amb medicaments reals disposats sobre la superfície pictòrica, vaporitzadors, acumulacions de plàstics, elements de llum, superfícies reflectores o objectes trobats com a pedres o vidres, o en el cas de les peces que presenta en el Centre del Carme, el capó d’un cotxe es convertix en un núvol negre, com també el raig pot ser negre i, no obstant això,  produir llum.

DESCÀRREGA D’IMATGES AÇÍ