• L’exposició, que s’inaugura el 24 d’abril, reinterpreta els estendards brodats de les sufragistes britàniques i afig en el seu interior els lemes de les manifestacions actuals
• L’artista borda un tapís amb dissenys de l’Escola d’Art Bauhaus i de dones que han legitimat l’art tèxtil

El Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) presenta l’exposició ‘The Subversive Stitch’, de María Carbonell, una mostra que unix la tradició tèxtil amb la lluita feminista, recuperant la memòria de les sufragistes britàniques i posant-la en relació amb les reivindicacions dels moviments actuals.

El director-gerent del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana (CMCV), Nicolás Bugeda, ha presentat l’exposició al costat de l’autora i a les comissàries, María Soledad González-Reforma i Isabel Tejeda.

En este sentit, Bugeda ha assenyalat que Carbonell obri el CCCC a l’art tèxtil, “un art que està cada vegada més present en la pràctica artística contemporània i que transforma una tradició associada a les labors de la llar en una reivindicació de la igualtat i el paper de la dona”.

L’exposició té el seu origen en el treball d’investigació que va realitzar Carbonell durant la seua residència de creació del Consorci de Museus en el Centre Cultural Las Cigarreras d’Alacant. Allí, va arreplegar el llegat de les sufragistes britàniques, analitzant un a un els patrons, brodats, colors i formes dels estendards d’entre segles que utilitzaven en les seues marxes. Un treball que es presenta ara de forma ampliada per a la citada exposició.

Segons l’artista, esta exposició parla sobre el tèxtil i el cos a través d’una genealogia de dones. “A través dels deu estendards que hi ha penjats a la sala, establisc un pont simbòlic entre el moviment sufragista britànic i l’activisme feminista contemporani”, ha indicat.

“Estos estendards que les sufragistes van utilitzar en les seues marxes a Londres, entre 1907 i 1913, per a reivindicar el dret al vot van ser molt importants, perquè constituïxen la primera vegada que les pràctiques tèxtils es van utilitzar com a ferramentes per a la reivindicació política, un llenguatge associat a l’espai domèstic, al femení ix per primera vegada a l’espai públic”, ha reconegut Carbonell.

El títol de la mostra remet al llibre ‘The Subversive Stitch’ (1984), de Rozsika Parker, en el qual s’analitza com el brodat ha operat simultàniament com a mecanisme de domesticació femenina i com a potencial espai d’emancipació i resistència.

Segons les comissàries, “el tèxtil ha sigut històricament un dispositiu de construcció del femení, un símbol de virtut, dedicació, puresa o fidelitat. Labors silencioses, silenciades i excloses, fins fa poc, dels relats legitimats de l’art”.

Així, han ressaltat que Carbonell “lliga el primer feminisme amb les reivindicacions actuals, amb lemes que van des de les manifestacions del 8M a Espanya fins a moviments com el #MeToo als Estats Units”.

Del tèxtil de les sufragistes a l’art de la Bauhaus

El recorregut expositiu s’inicia amb un gran tapís en el qual l’artista introduïx una estratigrafia on reconéixer l’obra de dones artistes que reclamen el seu lloc en la història de l’art. Carbonell reproduïx dissenys d’artistes de la Bauhaus com Anni Albers o Gunta Stölzl, i de l’obra de l’artista Matilde Calvo Rodero, que va dignificar les arts decoratives.

Al costat d’això es poden veure els brodats de les sufragistes, on es reconeixen els colors del feminisme originari (el verd, el violeta i el blanc), així com els propis brodats de l’artista i els de la seua mare, introduint també ací les tècniques pròpies de la seua terra, Murcia.

La segona sala s’obri amb un mapa visual que s’expandix sobre el mur com una constel·lació de genealogies que sostenen les banderes, el cor de l’exposició. El mapa connecta el moviment sufragista britànic amb col·lectius contemporanis com Femen, SlutWalk, Las Tesis o Pussy Riot, establint línies de continuïtat en els seus llenguatges i discursos.

Enfront del mapa, tres vitrines mostren els esbossos, proves de color i mostres de teixit que documenten les eleccions materials de l’artista. Sobre elles es disposen deu banderes, l’altura de les quals remet a la forma en què desfilaven en l’espai públic al començament del segle XX. “Es presenten com a presències verticals que reclamen el seu espai, traslladant a l’interior de la sala la memòria d’ocupació del carrer, posant en evidència la translació de l’espai polític al lloc artístic en l’exposició” han explicat les comissàries.

Materials com el ras, vellut, cotó o setí i tècniques com el brodat, ‘appliqué’ o pintura tèxtil incorporen lemes contemporanis com ‘My Body Belongs to Me’, ‘Nombremos a todas, vivas y muertas’, ‘My Clothes Are Not My Consent’ o ‘Y la culpa no era mía, ni dónde estaba ni cómo vestía’. Segons les comissàries, “l’artista reescriu les banderes fent visible que un moviment social és una cosa viva, que s’hereta, es transforma i s’adapta al seu temps, i com un acte tan pacífic com el brodat pot ser vehicle d’importants reivindicacions”.