Els drets successoris del Magnànim sobre el tron de Nàpols i la seua relació amb les elits politicoculturals italianes de l’època generaren en el monarca una necessària posada en escena de la seua figura política davant el panorama internacional i el portaren a projectar una ímatge de sí mateix dirigida cap a la legitimació, l’autoglorificació i la construcció de memòria. L’autora reconstrueix el discurs de la imatge edificat pel Magnànim, a través de l’análisi de testimonis materials conservats en els quals apareix representat el sobirà o els seus símbols. Des dels manuscrits de la Biblioteca dels Reis Aragonesos de Nàpols, els segells i les monedes, medalles, marbres, arquitectura, pintura i ceràmica fins a les obres literàries que li van dedicar els seus humanistes, podrà seguir-se la transició dels paradigmes de representació medievals als moderns, recuperats de l’Antiguitat clàssica per l’Humanisme de la península itàlica.

L’autora posa de manifest com, seguint l’exemple de Juli Cèsar i amb quasi un segle d’anticipació a El Príncipe de Maquiavelo i a la posada en escena de l’emperador Carles V, la mestria política del Magnànim i els seus humanistes, Beccadelli essencialment, donaren a Europa el primer gran exemplum principum, un nou governant: cesari, virtuós i humanista.