Antonio Fillol és un dels artistes valencians més particulars i atípics de la seua generació tant per la forma com pel contingut dels seues obres. A pesar de ser un pintor valorat en vida per un sector avançat de la crítica, la seua obra no gaudix hui del reconeixement que deguera, sent un artista a reivindicar per l’actualitat. Fillol va cultivar amb brillantor diferents gèneres però van ser la pintura social i la de gènere les que majors èxits i prestigi li van proporcionar, sent també un agut i profund retratista, així com un refinat paisatgista. Les seues creacions brillen amb llum pròpia dins del panorama de la pintura social del seu temps i resistixen la comparació amb la de qualsevol altre artista europeu; creacions polèmiques i controvertides, com va ser el cas de La bèstia humana (1897) o El sàtir (1906), que parlen amb claredat d’una consciència social i sentit crític que fan de la pintura una arma d’estímul i reflexió. La quasi totalitat de la seua obra és fruit de la cultura del naturalisme de la fi de segle, indagant en factors sociològics i psíquics amb la idea de fer de la pintura un document verídic i d’anàlisi de les passions humanes. La cruesa i radicalitat d’alguns dels seus temes establixen un viu contrast amb el naturalisme edulcorat i sentimental que pràcticament van desenrotllar la majoria dels artistes d’eixe període. Si en pintura pot parlar-se amb propietat d’un “naturalisme radical”, més o menys afí o equivalent a què es desenrotlla en el terreny literari, pocs ho representen millor que Fillol. Els fluxos entre la seua pintura i la literatura de Blasco Ibáñez són molt intensos durant un període. Encara que estem en un altre temps i context, podríem dir que Fillol, per la cruesa provocativa d’una part de les seues obres, podria considerar-se com el Courbet espanyol de la fi de segle.

Els seus orígens són humils. És fill d’un sabater del barri del Carme, en el taller dels quals va haver de treballar un temps fins que per fi va poder centrar-se de ple en l’estudi de la pintura. L’esforç en l’aprenentatge li va permetre avançar de manera segura en els mecanismes necessaris per al domini de l’ofici, fent possible que la personalitat de l’artista no tardara a percebre’s molt jove. No és potser el seu cas el d’un jove prodigi, però la veritat és que als díhuit anys compon i s’aventura ja amb peces complexes.