Els drets successoris del Magnànim sobre el tron de Nàpols i la seua relació amb les elits politicoculturals italianes de l’època generaren en el monarca una necessària posada en escena de la seua figura política davant el panorama internacional i el portaren a projectar una ímatge de sí mateix dirigida cap a la legitimació, l’autoglorificació i la construcció de memòria. L’autora reconstrueix el discurs de la imatge edificat pel Magnànim, a través de l’análisi de testimonis materials conservats en els quals apareix representat el sobirà o els seus símbols. Des dels manuscrits de la Biblioteca dels Reis Aragonesos de Nàpols, els segells i les monedes, medalles, marbres, arquitectura, pintura i ceràmica fins a les obres literàries que li van dedicar els seus humanistes, podrà seguir-se la transició dels paradigmes de representació medievals als moderns, recuperats de l’Antiguitat clàssica per l’Humanisme de la península itàlica.

La autora pone de manifiesto como, siguiendo el ejemplo de Julio César y con casi un siglo de anticipación al Príncipe de Maquiavelo y a la puesta en escena del emperador Carlos V, la maestría política del Magnánimo y sus humanistas, Beccadelli esencialmente, dieran en Europa el primero grande exemplum principum, un nuevo gobernante: cesáreo, virtuoso y humanista.